TFG: La oralidad en el Cancionero Popular de Federico García Lorca_

el 1931, Federico García Lorca va enregistrar amb La Argentinita una sèrie de cançons populars espanyoles acompanyant-la al piano. aquella gravació és l'únic testimoni sonor que existeix de Lorca com a músic i intèrpret. aquest treball parteix d'una pregunta concreta: què passa quan aquella gravació es converteix en partitura? què s'hi fixa, i què s'hi perd?

el treball connecta anàlisi musical, context històric, literatura i pràctica interpretativa. el que m'interessava no era estudiar Lorca com a figura poètica, sinó entendre com funciona la seva música quan s'escolta a poc a poc: com organitza el temps, com respira entre veu i acompanyament, què fa la flexibilitat del fraseig que cap partitura no pot recollir del tot.

l'anàlisi compara la gravació de 1931 amb les transcripcions per a guitarra clàssica i estudia tres peces: Anda jaleo, El café de Chinitas i Nana de Sevilla. el focus és en allò que la notació deixa fora: l'agògica, el microritme, la relació entre veu i acompanyament, els matisos de timbre i els elements performatius que organitzen el discurs musical sense aparèixer escrits.

el projecte combina l'anàlisi musical detallada amb eines de visualització sonora (Sonic Visualiser), una entrevista amb la flamencòloga María Jesús Castro i un qüestionari a guitarristes clàssics. aquí la interpretació no actua com a aplicació dels resultats, sinó com a eina activa de recerca: tocar les peces va ser també una manera d'entendre-les.